Foto: © Arxiu personal (Ángel Alonso Tomás)

El 1972, amb trenta anys i tot just baixat de l'avió de Londres, es va fer càrrec amb Rafael Gil de la programació d'una sala parroquial del carrer de Villarroel. Els la va oferir mossèn Llopart, el rector de Sant Josep Oriol, un capellà que tenia en un local contigu una impremta clandestina. «Es feien fulletons que els militants treien barrejant-se amb el públic que sortia del teatre», ha explicat. Durant la guerra aquell local havia estat de la CNT. Cap de les dues coses no era casual.

Poc després es va constituir la cooperativa amb Adolf Bras, Alfons Guirao i José Antonio Ortega. La sala es va inaugurar el 26 de gener de 1973 amb Quejío, de La Cuadra de Sevilla, de la mà dels quatre cooperativistes. El gener de 1988, després d'una remodelació completa, va passar a dir-se Villarroel Teatre.

El Centre de Documentació de les Arts Escèniques la descriu com un dels nuclis d'exhibició més importants del moviment independent, al costat de la Sala Cadarso de Madrid. Va ser plataforma de llançament de Dagoll Dagom, Vol-Ras, El Tricicle, Kràmpack i T de Teatre14, i pel seu escenari van passar més d'un centenar de grups espanyols i estrangers, entre ells Comediants, La Cuadra de Sevilla i Tábano.

Hi va programar Edward Albee, Fernando Arrabal, Bertolt Brecht, Dario Fo, Ramón Gil Novales, Alfonso Sastre, Miguel Delibes i Shakespeare, entre d'altres. I hi van actuar Miguel Gila, Pepe Rubianes, Eduardo Pavlovsky, Karra Elejalde, Charo López, Anna Lizaran, Lola Herrera, Rafael Álvarez «El Brujo», Amparo Moreno, Nina, Gloria Muñoz i José Sacristán. La sala va acollir a més el Cine Club Avance i, la primavera de 1975, la I Muestra del Teatro Independiente, descrita pel Ministeri de Cultura com el primer intent concret d'obrir un diàleg teatral més ampli entre els gestors de l'escena independent [...]

El novembre de 1992, en complir vint anys, la sala portava 207 espectacles programats sota la gestió ininterrompuda de les mateixes quatre persones, i era el teatre català amb més assistència de públic. Adolf Bras donava llavors la xifra que millor resumeix la casa: la subvenció sortia a unes 350 pessetes per espectador, davant de les 7.000 o 10.000 dels teatres públics de Barcelona i les més de 100.000 del Liceu. «O omplim la sala contínuament o desapareixem.»

El febrer de 1998, en presentar els actes del vint-i-cinquè aniversari, Alonso —cogestor del teatre amb Adolf Bras— denunciava públicament el final d'una època de l'escena catalana [...].

De la sala en va sortir també una línia de treball que poques vegades es recorda i que va arribar a milers de nens: els espectacles didàctics que va escriure i dirigir per a la campanya La Caixa a les escoles de la Fundació La Caixa. Jocs, una mateixa producció amb quatre estrenes entre 1975 i 1978, va cobrir les dues primeres campanyes —52 i 54 funcions—; Còmic, estrenat a la sala el 1979, va ocupar la tercera amb 54 més. A aquestes s'hi sumen Història del teatre, escrita per a les escoles de L'Hospitalet, i més tard Fabulazione i Aula d'Ecologia. Prop de dues-centes cinquanta funcions de teatre escolar.

El teatre per als qui no tenien teatre (fragments de la Biografia d'Àngel Alonso). Pàgina web d'Àngel Alonso.