| Resum: |
Maria Campillo fa una anàlisi detallada de la veu narrativa a 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda. Es defineix la novel·la, primerament, com una narració de vida, caracteritzada per la deliberació amb què és explicada per part de Natàlia, la narradora. A partir d'aquest pressupòsit inicial, l'autora de l'estudi fa algunes consideracions sobre les implicacions, en diversos ordres, que es deriven del fet d'adoptar una veu narrativa com la que hi ha en l'obra: els recursos emprats per Rodoreda per articular satisfactòriament totes les peces de la novel·la (la llengua emprada, el teixit simbòlic, la fusió de realitat exterior-interior, etc. ), i sobretot la fusió en una sola veu de tot el material narratiu i la perspectiva temporal des de la qual s'expliquen els fets. És per això que 'La plaça del Diamant' combina eficaçment els fragments de més carrega simbòlica amb les referències a la realitat política i social dels moments històrics viscuts per la protagonista. L'anàlisi d'aquest segon aspecte, de fet, és una de les novetats de la present lectura, que posa l'èmfasi en la identificació concreta dels esdeveniments històrics al·ludits indirectament per la veu narrativa: les marques cronològiques i estacionals que informen sobre el desenvolupament de la revolució i la guerra, els episodis que marcaren la vida a la reraguarda (persecucions, "passejades", bombardeigs o racionaments), el posicionament polític dels personatges, les faccions ideològiques sorgides en el bàndol republicà, la misèria dels darrers moments de la guerra, etc. |
visitant ::
identificació
