Resumen: |
El propòsit de l'autor és explicar la crisi de la història literària i de la seva articulació i donar una interpretació de per què la relativització dels mètodes positivistes no ha arribat als estudis literaris catalans. La història literària catalana es caracteritza per pressuposar un concepte de "literatura" els pressupòsits del qual no són explicats ni posats a discussió. Cal doncs una reflexió teòrica que cerqui la manera en què la literatura i el discurs sobre la literatura fan història o produeixen significats i valors. D'aquesta manera, en el camp de la crítica literària, poden desenvolupar-se discursos fins ara marginalitzats, com ara el feminisme, els estudis culturals, l'ecologisme, etc. L'autor posa en dubte els conceptes bàsics sobre els quals s'articulen les pretensions d'objectivitat i cientificitat de la historiografia literària: la periodització i la tradició literàries, la idea de literatura nacional i l'assumpció que la història té un subjecte central, de caràcter individual, en la figura de l'autor. En aquests pressupòsits la crítica no fa més que reduir i anul·lar la capacitat significant d'un text, el qual pot i ha de ser considerat tenint en compte el seu diàleg amb altres textos i pot llegir-se des de perspectives que tinguin en consideració el seu caràcter inestable com a objecte i la seva dependència en una tradició cultural determinada. |