En Josepmiquel Servià (i Figa, de part materna), pastat davant la mar de Palamós, és un home proteic, durant anys atípic i, a hores d'ara, prototípic d'un món que s'ha anat descomponent, però que cerca desesperadament una nova cultura que l'identifiqui. Com aquell qui no fa res, ja es deu acostar a la setantena, vull dir que disposa d'un bagatge vital que li ha permès fer moltes coses en els camps de la literatura, el periodisme, la política i l'art de la bohèmia, de bona part de les quals he estat testimoni.

ARA MATEIX, de fa uns mesos, ha reeditat, per tercera vegada en quaranta anys, el seu llibre primerenc, Pluja de sang. 7 narracions dels 70 (Ed. Dulxem), ara en edició revisada, volum que va quedar finalista al premi Víctor Català (Festa Literària de Santa Llúcia, Lleida, 1975) i que va obtenir el premi Pinya de Rosa de narrativa. La primera edició d'aquest aplec de contes va rebre al seu moment el suport entusiasta d'un grup qualificat d'escriptors, entre els quals cal destacar Avel·lí Artís-Gener, Tísner, Pere Calders, Carme Riera o Miquel de Palol, i també de crítics com ara Josep Faulí i Josep Ametller, del qual, fa anys, no se sent a parlar, i és una llàstima, perquè sempre havia escrit papers molt afinats.[...]

EL QUE ÉS CLAR, d'en Josepmiquel Servià, és que va néixer per a l'expansió, la cordialitat i la generositat verbal (vessada en multitud de tertúlies, fixes o espontànies), unes virtuts que el van portar (seguint el mot de Pla) al do de l'entregent, és a dir, a aquella literatura oral tan pròpia del nostre poble de xafarders, xerrameques i curiosos dels detallets. Aquesta simfonia verbal d'arrel marinera, que ell va aprendre a peu de moll i de carrer, va veure que era bona per ser literaturitzada, però en comptes de quedar-se amb els aspectes més banals o folklòrics del relat popular, va incorporar a la realitat contada tota la sang creativa que bullia al seu interior jovençà.

Xavier Garcia Pujades, "Pluja (literària) de sang". En: El Punt Avui (20 de maig del 2013), p. 21