Com és la teva concepció de la crítica teatral?
La meva és una crítica subjectiva, apassionada i partidista. No és objectiva ni res d'això que alguns diuen que ha de ser la crítica. És apassionada, perquè el teatre el visc com una passió, i és partidista, perquè hi ha un determinat tipus de teatre que m'interessa molt i un altre que no m'interessa gens. Jo no considero el teatre en la seva globalitat. Tamnbé cal dir que és una crítica que es fa als diaris i que, per tant, està condicionada pel mitjà al qual pertany. No és el mateix una crítica per a una publicació mensual, per exemple, o la de la ràdio o la televisió, que una crítica en un diari. Moltes vegades s'ha dit que la crítica ha de ser una mena de pont entre la producció i el públic, i que ha d'estar una mica al servei de l'esforç que es fa en el teatre. Jo no ho entenc així, no crec que la crítica hagi de ser un instrument de suport a la professió.

Aquesta imatge que des d'alguns sectors t'han atribuït, d'iconoclasta, d'anar contra el corrent, és potser perquè ets el crític capaç de dir en un moment donat allò que tothom pensa però que ningú no diu, el que gosa ficar el dit a la nafra?
A veure si ens entenem: jo tinc un gran respecte per a l'ofici teatral, per a la gent que fa teatre. I és precisament aquest fet el que em dóna una autoritat per a atacar quan crec que cal fer-ho, perquè sé perfectament que aquella persona que ataco hauria de tenir el mateix respecte que jo tinc, i, en canvi, no te té gens. També s'ha de tenir en compte que jo, per unes circumstàncies determinades, he viscut el teatre des de que era una criatura i sé la història del teatre català, l'he viscut durant més de quaranta anys. I això suposa un avantatge i un inconvenient: l'inconvenient és que, de vegades, la professió es pot sentir incòmoda davant d'algú que té aquesta llibertat per a jutjar, que li ve de la seva familiaritat amb el teatre. Això no s'ha d'interpretar mai com una manca de respecte. Jo crec que s'ha de tenir sempre un respecte per a les persones, però alhora s'han de tenir les idees molt clares i parlar de teatre amb tota franquesa.

Miquel-Lluís Muntané, "Joan de Sagarra: El teatre com a passió" (Serra d'Or. Núm. 405 (Setembre de 1993), p. 22-25.