visitante ::
identificación
|
|||||||||||||||
Buscar | Ayuda | Departament de Filologia Catalana UAB | Sobre Traces | Català English Español |
Página principal > Son noticia > Rosa Regàs |
[...] El 1964, després de llicenciar-se en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona –on coneixeria poetes amb qui mantindria una gran amistat, cas de J. A. Goytisolo–, va entrar a treballar a l'editorial Seix Barral, al costat de Carlos Barral. Només sis anys després, el 1970, fundava l'editorial La Gaya Ciencia, que va donar a conèixer veus com les de Javier Marías i Manuel Vázquez Montalbán. El Bocaccio va ser un dels llocs de reunió emblemàtics de la Gauche Divine, moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra, la major part dels quals provinents d'entorns burgesos, nascut a la segona meitat dels 60. En formaven part escriptors com Juan Marsé i els germans Terenci i Anna Maria Moix, fotògrafs com Colita i Oriol Maspons, editors com Jorge Herralde i Josep Maria Castellet i models i actrius com Teresa Gimpera. «La Barcelona d'aquells anys era gloriosa», recordava Regàs poc després de guanyar el premi Biblioteca Breve amb Música de cámara el 2013. Una de les anècdotes més conegudes en relació amb l'autora té a veure amb la seva energia inesgotable: després de la jornada laboral i d'assegurar-se que els cinc fills ja dormien, tenia forces per anar fins a Bocaccio i passar- hi unes hores amb els amics. Rosa Regàs encara trigaria uns anys a debutar com a escriptora. A la dècada dels 80, després d'haver-se divorciat "amistosament" del seu marit, va fer de traductora per a l'Organització de les Nacions Unides en diverses ciutats. Va ser durant l'estada a Ginebra que va escriure, per encàrrec de Carlos Trías Sagnier, un assaig dedicat a la ciutat Suïssa, Ginebra, que va aparèixer el 1987 a Destino. Regàs, que s'acostava als 55 anys, començava una nova etapa professional que li donaria moltes alegries, com ara el Premi Nadal per Azul (1994) i el Planeta per La canción de Dorotea (2001). Tot i que a finals dels 90 va ser una de les signants dels manifestos del Foro Babel –grup de pressió a favor de l'ús del castellà a Catalunya–, al marge de la ficció va publicar llibres en català com Diari d'una àvia d'estiu (Destino, 2004) i L'hora de la veritat (Ara llibres, 2010). Abans de retirar-se a la casa de Llofriu per dedicar-se només a escriure, Regàs encara va tenir forces per dirigir la Biblioteca Nacional d'Espanya (2004-2007), i cada any formava part del jurat del premi Planeta. «L'important, en aquesta vida, és trobar el camí cap a la teva llibertat», afirmava aquesta primavera amb l'últim llibre que va escriure ben a prop, i envoltada dels milers de volums de la seva estimada biblioteca. Jordi Nopca: «Mor Rosa Regàs, escriptora, editora i icona de la Gauche Divine». En: Ara (18 de juliol de 2024), p. 22 |