"Si quasi sempre les comparacions —com afirma el topic— són odioses, i ben sovint exagerades, el fet de dir que Munro és la Txèkhov canadenca és una manera gràfica i bastant aproximada de situar-ne l'estirp literària. I podríem afegir-hi altres noms: James Salter, Raymond Carver o Kjell Askildsen, per exemple. Perquè hi comparteix la capacitat de mostrar una prosa d'aparença tranquil·la, quasi despreocupada; fins i tot d'una certa innocència. I, en canvi, al mateix temps, de manera quasi imperceptible, furgar en llocs incòmodes i sovint terribles. Una atmosfera inquietant, una calculada ambigüitat, una prosa freda i aparentment senzilla: de sobte, però, ens hi topem amb una frase mig amagada; una frase breu, concisa, capaç d'introduir-se a l'estómac, produir-hi un daltabaix o il·luminar tota la narració."

"Si bé els contes de Munro contemplen amb rigor les pautes insubornables del gènere —extensió, anècdota, economia de mitjans—, el lector té al mateix temps la sensació d'estar davant de novel·les mínimes, d'estructures completes però sintètiques que abracen, més que no pas fragments, vides senceres. I com passa a totes les vides senceres, els fils que la teixeixen són inesperats. Gran part d'aquesta estupefacció amb què assistim a les bifurcacions i girs sobtats dels arguments té a veure amb la capacitat de l'autora per organitzar la informació com si fos una prestidigitadora. Quan creiem que ja sabem per on evolucionarà la trama, arribem a un lloc que ni tan sols se'ns havia passat pel cap."

Flavia Company, "Decàleg moral de nou contes", El País, 24 de novembre de 2011, p. 4.


"Les històries de Munro són històries de vides quotidianes i, contràriament al que sembla des de l'epidermis, la complexitat de la seua tècnica narrativa contribueix a fer-ho més patent. Aquesta és segurament la seua millor virtut. És veritat que dels seus contes ens en sortim com d'un acte d'amor, esgotats i fora del món circumdant, perquè admirem la construcció que ens ha posat davant, el seu art, però aquesta mena d'èxtasi no és conseqüència ni causa de cap altre món que del que vivim cada dia. És un èxtasi més aviat mundà, més carnal que eteri. Els personatges de Munro, de la zona rural de la província d'Ontàrio al Canadà, si tenen com és natural trets específics, representen també, gràcies a la manera com se'ns presenten, el més característic de l'ànima humana."

Vicent Alonso, "Alice Munro i els errors de la humanitat", El País. Quadern (València) (24 d'abril 2013, edició electrònica)