Joan-Lluís Lluís ha reivindicat la llibertat de cada narració per triar el seu propi gènere, tot i que també ha admès que això crea un problema al lector, “perquè diuen que cada novel·la sembla un món molt diferent. Un xocolater, un déu grec a Sicília, una distopia d’un futur indefinit a Barcelona…” (vegeu Pons Alorda). Tanmateix, aquesta llibertat que té cada llibre no deixa de ser, en el fons, un reflex de la pluralitat de la vida. A les primeres narracions de Joan-Lluís Lluís ja hi trobem la variabilitat d’uns personatges explicats des de l’exterioritat biogràfica de l’autor (un àrab, un jove occità depravat sexualment, una dona i un inspector mig gitano), una multiplicitat de maneres de narrar (entrevista, cartes, dietari, crònica) i, malgrat el paraigua del néo-polar, de gèneres literaris (narració de guerra, novel·la a la manera d’una road movie, literatura eròtica, narració detectivesca). És gairebé un gust per la literatura combinatòria —no oblidem l’admiració de l’autor per Queneau—, un gust al qual també s’ha afegit la poesia (Lluís, Salives). Cal, a més, tenir en compte, en totes les novel·les, la consciència metaliterària constant, amb narracions que inclouen narracions i narracions que es construeixen des de narracions, és a dir, la indestriable relació entre identitat i fabulació.

Víctor Martínez-Gil: "Allò que no s'esdevingué: història i gèneres especulatius en l'obra de Joan-Lluís Lluís". En: Catalan Review, Núm. 36 (2022), p. 115-135