Foto: ©Dani Blanco (Argia)

La lingüística la va estudiar doncs, de forma seriosa, a Alemanya, un país amb una gran tradició filològica. Què hi va aprendre?

«Sobretot, que la lingüística ha de tenir en compte les llengües. Chomsky fa una lingüística sense llengües, i a mi m'interessa una lingüística que té en compte les llengües. Als meus alumnes sempre els dic que la millor manera d'aprendre lingüística és estudiar llengües que són molt diferents de la teva, d'entrada perquè et trobes amb categories molt diferents, però a més a més perquè aquestes categories també il·luminen la teva llengua i saps entendre-la millor. Per exemple, quan parlem de la qüestió del gènere (si cal dir o no allò de «els nens i les nenes»), si jo, des dels anys 1970, ja vaig dir que això no tenia sentit, era justament perquè tenia la perspectiva de les llengües bantu, que no tenen gènere. Si mires el funcionament del llenguatge, no té sentit com s'ha estat plantejant. El primer article que vaig publicar a la meva vida va ser l'any 1977 i va ser sobre el gènere en suahili, que és una qüestió que després no he volgut tractar mai, però que sempre m'ha perseguit!»

El 1986 publica el seu primer llibre, Les llengües d'Àfrica. Quina perspectiva específica aporta a la lingüística el fet de dedicar-se a estudiar les llengües africanes?

«La perspectiva important que et dóna és que totes les llengües són iguals. Que no hi ha llengües més desenvolupades i altres de més primitives. Entre les llengües que vaig estudiar, n'hi ha una que parlen, al desert de Kalahari, els khoisan — un poble que coneixem amb els termes, despectius, d'hotentots o boiximans. Doncs bé, de primitiva no en té res. Jo crec que el més important que m'han donat les llengües africanes és entendre que no hi ha cap llengua que sigui primitiva, o pobra: no et pots imaginar res que s'assembli a una llengua subdesenvolupada, per dir-ho així.»

El 1989 publica un segon llibre, aquest sobre Les llengües del món, que duu com a subtítol «ecolingüística». Quin és el significat d'aquest concepte?

«Aquest subtítol l'havia posat com a títol, però el meu editor em va dir que amb un títol com aquell no en vendríem cap. El que vol explicar l'ecolingüística és la relació de la llengua amb l'entorn. D'una banda, com es relaciona una llengua amb les altres llengües, és a dir els factors externs; de l'altra, com la llengua s'adapta al seu entorn, que seria l'aspecte intern. No sé si la llengua condiciona la visió del món, però en tot cas sí que l'explica. Durant uns anys m'hi vaig dedicar més o menys, però en lingüística cada cop tinc més clar que no cal posar-se etiquetes, per descobrir com funcionen les llengües no calen ni teories sinó deixar que les llengües t'expliquin les teories. És com miro de funcionar.»

Ha esmentat la idea de la filosofia alemanya (que cal atribuir, crec, a Von Humboldt) que una llengua és una visió del món. Què té de cert, aquesta idea?

«No podem dir què té de cert, perquè no es pot demostrar. Segurament, alguna cosa hi ha. Però probablement és més apropiada aquesta idea que la llengua el que fa és explicar el món, adaptar-se a com és el món: hi deu haver una interacció. No és que la llengua condicioni el pensament, sinó que interactua, adaptant-se a l'entorn.»

D'aquesta quantitat de llengües que vostè parla i sap, n'hi ha una de singular, que és el català. Fins a quin punt és singular, la llengua catalana?

«A veure, en català hi ha tres rareses, tot i que una potser la compartim. M'explico. Una és que, en totes les llengües del món, el costat dret és el positiu i l'esquerre, el negatiu. Per tant, allò que fem bé, ho fem amb la mà dreta: en castellà, parlem de «adiestrar», però en canvi en català «ensinistrem». Una altra raresa és com s'utilitzen els verbs de moviment com a auxiliars de temps verbals: 'venir' és per al passat, i 'anar' és per al futur. El francès és l'exemple simètric: «je viens de chanter» (acabo de cantar), i «je vais chanter» (cantaré). En canvi, en català fem servir el verb «anar» per al passat: «vaig cantar». I la tercera és una raresa que compartim amb llengües australianes i llengües ameríndies del nord, són aquests compostos que formen part del cos humà (però també animal) i verbs: «cama-trencar», «ull-ferir», «cor-trencar»; tot i que moltes s'estan perdent, encara diem «capgirar». Si intentem traduir aquests termes a altres llengües, la fórmula no funciona, no la pots calcar. En occità hi ha alguns exemples, però segurament això s'explica com un fenomen de substrat, es devia donar en les llengües que es parlaven aquí abans de la romanització. Aquestes tres coses, particularment les dues primeres, singularitzen el català, perquè, que jo sàpiga, no es donen en cap altra llengua. Per tant, alguna cosa diferent sí que aportem al món.»

Josep M. Muñoz, "M. Carme Junyent. La vida de les llengües". L'Avenç, Núm. 395 (novembre 2013), p. 12-22 (L'entrevista)