visitant ::
identificació
|
|||||||||||||||
Cerca | Ajuda | Departament de Filologia Catalana UAB | Sobre Traces | Català English Español |
Pàgina inicial > Són notícia > Albert Jané |
Foto: Ramon Fuguet (Vilaweb) | Traduint s'aprèn molt de la llengua d'arribada. Aquest exercici us ha permès aprofundir en el català? I tant! S'aprèn a conèixer els recursos propis. De vegades, una traducció, sobretot de còmic o d'una pel·lícula té uns certs condicionants: ha de respondre a una imatge. El que diu un personatge, se li ha de fer dir en català, i ha de correspondre a la cara que fa, al gest... No es poden fer gaires trampes. Al còmic també hi ha molts jocs de paraules, de vegades de difícil traducció. El resultat ha de ser creïble. Cal imaginar-se què diria un mateix espontàniament en aquella situació. Després ja es mirarà si el que diria espontàniament és correcte o no. Això duu a explorar els recursos de la llengua. Es pateix bastant en qüestions d'interjeccions, de renecs i, en general, en el llenguatge informal. Aquí hi ha una certa mancança de recursos vius. El francès, per exemple, té repertori doble: usa molt el llenguatge tabú, però hi ha un paral·lel de recursos lingüístics que són aprofitats per aquest tipus de literatura. Hi ha una censura implícita: una revista com ara Spirou, catòlica, adreçada als infants, als anys quaranta i cinquanta no podien dir el que deia la gent pel carrer. A propòsit del model de llengua, en el còmic es troba sovint aquest llenguatge oral que és una mica delicat, sobretot en el cas del català. És molt delicat. Cal procurar conèixer els recursos de la llengua i servir-se'n. Fer una cosa d'acord amb unes normes i que faci l'efecte que és espontània, fresca i normal, que pugui dir qualsevol. Si s'aconsegueix o no, depèn dels casos, però en principi la base és aquesta. Es tracta de construir una frase genuïna en la seva estructura. El francès té molts participis passats que no s'han de traduir per participis passats, s'ha de reformular la frase. Buscar o trobar una estructura genuïna ja és un punt de partida essencial. Després, el lèxic pot variar més. Què és el que us agrada més de traduir? Hi ha el goig del resultat obtingut, naturalment. Però també hi ha el goig de posar en pràctica els coneixements i les idees que un té del llenguatge. A vegades, en escriure una cosa pròpia, s'ha d'escriure pensant en l'estructura narrativa. En canvi, en traduir l'estructura ja ve donada i tota la capacitat, tot el que un fa, és més sobre el llenguatge, la manera de posar unes paraules... Com que sempre he actuat amb molta llibertat, ha estat un goig. Amb moments de dificultat, naturalment. El Gil Pupil·la, per exemple, m'ha agradat molt de traduir-lo, com també algunes sortides del Sargantana fent jocs de paraules o l'Avi Quim. A l'Avi Quim hi havia un personatge, l'arponer Sebastià, que tenia un defecte de pronunciació que li donava comicitat: la essa la feia palatal. En lloc de dir assassin deia aixaixin. Convertia la «ss» en un so de «ix». Això no es pot mantenir en català, perquè hi ha un coneixement vacil·lant de l'ortografia. Em vaig haver d'inventar un recurs lingüístic en què es veiés que és una manera de parlar d'ell però sense crear confusió. Vaig fer una cosa molt diferent: totes les frases comencen sempre amb un «que» que no té valor gramatical, és introductori, i això el caracteritzava: «que tinc molta gana»,«que estic cansat». Girons, Alba: «Barrufa que barrufaràs. Entrevista a Albert Jané». En: Quaderns. Revista de Traducció, núm. 17 (2010), p. 259-269 |