Esther Andorrà: M'he fixat que escrius en caixa baixa, o sigui en minúscula. És una tria teva?

Francesc Garriga: Sí, sí, de sempre, eh? És perquè no m'agraden les majúscules. Gens. M'agraden les lletres totes iguals, tot igual... L'estètica, per a mi, és molt important, fins i tot en el sexe. És fonamental. No sé per què, les majúscules em resulten antipàtiques. I mira, alguna vegada havia tingut fins i tot la temptació d'escriure sense puntuació; hi ha alguns poemes del començament en els quals la puntuació és molt escassa. Jo m'ho autojustificava dient «bé, el qui llegeixi que s'ho puntuï com li doni la gana», però vaja, això eren deliris de joventut... Ara cada vegada em diuen que sóc més clar, més pautat.

De l'entrevista d'Esther Andorrà i Joan Todó: "Catalunya és un país de morts", Paper de Vidre, núm. 36 (23 de març de 2006)

Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona i especialitzat en filologia germànica, es va dedicar durant trenta-cinc anys a la docència en el Col·legi Sant Gregori de Barcelona. Col·laborà en diversos mitjans de comunicació, entre els quals Revista Catalunya, Riutort, Guix, L'Esquirol, les emissores de ràdio Catalunya Cultura, RAC1 i el programa de televisió Avisa'ns quan arribi el 2000.

Com a poeta es va donar a conèixer a la ratlla dels trenta anys amb la publicació dels reculls Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni (1960), i Paraules (1962). La seva trajectòria poètica es consolida els darrers quinze anys, amb títols com Ombres (2000), Temps en blanc (2003) i La nit dels peixos (2005), guardonat en els Jocs Florals de Barcelona 2004, Camins de serp (2009) i Ragtime (2011). L'any 2012 rebé el premi Carles Riba per Tornar és lluny (2013). El darrer títol publicat és l'antologia poètica Demà no és mai (2014).

Font principal: Gran Enciclopèdia Catalana