Foto: Esther Remacha (Enciclopèdia Catalana)

Això de ser poeta ja es porta en néixer o més aviat és un impuls que sorgeix en algun moment de la vida?

La poesia respon a una necessitat de comunicar-te, de contactar amb el món. Comences llegint els altres, vas descobrint maneres de dir i és com si et mostressin camins. En el meu cas, em van influir els poetes nord-americans, especialment Walt Whitman, pel qual sento devoció, i també Rilke. I en llengua catalana, en la qual tenim tants bons poetes, Maria-Mercè Marçal. També m'agraden molt Carner, Màrius Torres, Vinyoli, els simbolistes francesos... De vegades he pensat que llegir encara m'apassiona més que escriure. Podria dir que vaig començar a creure en mi com a poeta quan vaig guanyar el Premi Vila de Martorell l'any 1978. Llavors vaig començar a visitar instituts i centres culturals recitant els meus poemes, i després fèiem un col·loqui. El contacte directe amb un públic, el fet de comprovar que els meus poemes arribaven a aquelles persones, em va motivar molt a continuar escrivint.

La teva poesia, de vegades, té un to reivindicatiu bastant explícit...

És que sempre he pensat que el fet d'escriure comporta una certa obligació moral de denúncia. I hi ha tantes coses que cal denunciar! He parlat del dret que haurien de tenir els capellans al matrimoni, de la invisibilitat que hem patit històricament les dones en molts àmbits, dels prejudicis racistes que encara avui dia són ben vius en molts sectors de les nostres societats...

Muntané, Miquel-Lluís. «Rosa Fabregat, delicadament combativa». Serra d'Or, Núm. 722 (Febrer 2020), p. 34-37.