La síntesi del que havia après a través dels meus contactes la vaig resumir un dia tot explicant a algú que un director literari era un ull, un nas, una orella i una mà: també, certament, un cervell i un savoir faire social, com veurem després.

L'ull no sols per llegir els originals —feina feixuga i obligada que, en part, es delega en lectors de confiança— sinó també i sobretot per copsar la mirada furtiva dels autors candidats a la publicació d'un llibre quan t'expliquen alguna mentida.

El nas és una altra cosa: com un perdiguer, un director literari ha de flairar constantment. No sé ben bé què: els originals, sens dubte, però també els autors, el gerent de l'empresa i, per si de cas, el Consell d'Administració; però, sobretot, l'aire del temps, vull dir, el de l'època històrica i les seves implicacions culturals, el ventijol de la moda, els prestatges de les llibreries, l'estrany, misteriós i anònim lector que llegeix —cas insòlit— un llibre de la casa a la parada de l'autobús. El sou d'un director literari hauria de ser fixat, bàsicament, pel volum i la finor del seu nas.

L'orella —l'oïda— és un altre element imprescindible: cal escoltar tot el que es diu referent a l'ofici, als llibres publicats, a les malvolences dels competidors o a les dels agents literaris; les xafarderies abundantíssimes que circulen sobre els autors, les seves ambicions, la seva vida social i sexual i la seva situació econòmica; els projectes demencials; els fitxatges d'autors, que són com els dels futbolistes, i els dels directors literaris, que són com els dels entrenadors.

La mà, finalment, ha de ser una mà esquerra i sensual: esquerra, per tal de saber manipular les complexitats del món literari, i sensual, per tal de saber acariciar i tocar els manuscrits, mètode de coneixement que només saben utilitzar els iniciats: és una mena de lectura pel tacte, com una aplicació del mètode Braille per a vidents.

Potser el lector es preguntarà per què em baso, en la meva caracterització, en quatre dels cinc sentits. Certament, no he esmentat el del gust, perquè llepar, xuclar o mastegar un llibre no ajuda al seu coneixement: més aviat fa fàstic. Ara, com que sóc un materialista he esmentat els altres sentits perquè crec que nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu —i perdonin la pedanteria.

L'ull, el nas, l'orella i la mà han de ser servits per un cervell adequat a la professió. Les radiografies dels cervells dels directors literaris més competents tendeixen a assemblar-se a una esponja de mar, és a dir, una esponja de veritat. L'esponja absorbeix les sensacions visuals, olfactives, sonores i tàctils de tot el que hem dit. A continuació, després d'una contracció, ha d'expel·lir totes aquestes sensacions en forma d'idea de llibre possible i realitzable, si pot ser d'èxit o, si més no, de prestigi. El cervell que no funciona com una esponja és apte per a qualsevol altra activitat, excepte la de director literari. La summa intel·ligència o la màxima cultura no són totalment necessàries, però el que és imprescindible — com en qualsevol ofici — és l'adequació a la funció encomanada: una característica indefugible de l'ofici és l'esponjositat.

Resta el savoir faire, el tracte social. Davant un autor que presenta un original no hi ha més que una actitud possible: el respecte. L'original pot ser bo o dolent, adequat o no a les característiques de l'editorial, vendible o gens comercial. En qualsevol cas és l'esforç de moltes hores de treball i, fins i tot, en certa manera, un compromís vital de l'autor amb el món. Davant d'aquest fet, un director literari ha de respectar l'esforç il·lusionat, temerari, encertat o fracassat de l'autor. El respecte és de rigor: no hi ha cap excusa per no acceptar, d'entrada, un manuscrit acabat. Una altra cosa són els projectes més o menys utòpics. Davant els tres-cents fulls d'un manuscrit — moltes hores de feina, sovint equivocada — la consideració s'imposa. El que vingui després, serà una altra cosa. Sense respecte no hi ha una possible relació humana i, en conseqüència, la materialització d'una realitat que es presenta, en primera instància, com una incògnita.

J.M. Castellet, Memòries confidencials d'un editor. Barcelona: Edicions 62, 2012, p 21-23.