Senyor Bonner, el seu currículum desvela una certa perplexitat. Com es fa això de passar de la crítica musical a l'estudi dels trobadors i després al de Ramon Llull?
La meva vida és una sèrie d'atzars, de coses que m'ha agradat fer amb un entusiasme juvenil. Jo volia ser compositor però la cosa no va anar com m'esperava. La resta és curiositat insaciable, amb un interès sostingut per l'Edat Mitjana. Així que vivint en un país de cultura catalana era inevitable trobar-se amb Ramon Llull. I també hi ha, de fons, una passió per la recerca, fins i tot quan em dedicava a la música. En tot cas, no he planificat mai què faria, m'he deixat dur pels temes que m'han despertat la curiositat i per les circumstàncies favorables. M'he divertit entrant en camps on hi havia molta feina a fer.

I posats a inquirir, com es combina tot això amb el perfil de naturalista?
També va ser una cosa fortuïta. Cada quinze dies feia una excursió amb un amic anglès per les muntanyes de Mallorca i vaig trobar una bellesa floral increïble. En aquell moment, manuals pràctics de botànica no n'hi havia a l'Estat espanyol: només hi havia llibres molt tècnics o fullets de divulgació mínims. El model de manual alhora científicament fiable i aprofitable per a un públic no científic era anglosaxó i no existia aquí. I és això que vaig voler fer. Vaig consultar molta bibliografia, vaig demanar consell a especialistes i el resultat va ser acollit favorablement pels botànics. En català acaba de sortir la desena edició del meu llibre Plantes de les Balears i en anglès també se n'han fet algunes: és el llibre que he venut més!

Vostè comença a publicar sobre Llull cap el 1977, aquesta data ens porta als seus quaranta-nou anys. Què el va dur a interessar-s'hi?
Jo era traductor professional (Balzac, Juli Verne...) i sempre intentava colar coses medievals als editors nord-americans. Ho vaig aconseguir amb els trobadors i amb Villon. Tenia amistat amb un editor nord-americà que passava els estius a Mallorca, un home intel·ligent i inquiet; potser l'únic editor nord-americà que no hauria dit “Ramon... qui?”. Amb ell vam començar a cuinar el que serien els Selected Works of Ramon Llull... En aquell moment jo no sabia res de Llull: em semblava una figura curiosa. Començo amb Llull com a traductor; això et fa entrar des de fora i ho veus tot nou, fresc. Vaig tenir la sort de tenir dues beques: una de la Fundació Guggenheim i una del govern nord-americà —estic molt content que el contribuent nord-americà hagi ajudat a sufragar la publicació d'obres de Llull!— i així vaig tenir cinc anys per fer els dos volums d'aquesta obra.

Lola Badia i Albert Soler, Entrevista. Anthony Bonner: "M'agradaria que es desfés el tòpic que l'Art de Llull és absurda". Avui Cultura. Barcelona (1 de maig, 2008), p. 8-9