Creus en la utilitat de la poesia? I en què consisteix per a tu, aquesta utilitat?

«La poesia ens ajuda a viure. Tan senzill com això i tan important. Veig la bona poesia com un camí per on circulen les idees, que estimula la reflexió sobre molts aspectes de l'existència, que ens commou i que ens permet veure la cara oculta de les coses. La poesia l'han de llegir tant els contemporanis com la gent d'un futur que no sabem com serà. Per tant, ha de ser ambiciosa, abstracta i contribuir al coneixement de l'impossible. Veure el món a través del pensament i de la sensibilitat feta paraula. Sempre, però, utilitzant un llenguatge que potenciï les connotacions i que enriqueixi les lectures.»

Quins són els teus referents en poesia? Quins autors et fan més feliç com a lector?

«Els poetes que més m'han influït, des d'un principi, han estat tres: García Lorca, amb el qual vaig adonar-me de la importància de la imatge per a construir una lírica rica i suggeridora. Espriu, de qui vaig aprendre el valor moral de la paraula. I Foix, que em va mostrar l'aspecte més lúdic del llenguatge. De la suma dels tres neix la meva línia poètica, a la qual sempre he procurat mantenir-me fidel. De poesia, és clar, n'he llegit moltíssima, des dels antics fins als més actuals. En tots he trobat coses que m'han interessat. Però els que realment van marcar la meva personalitat són aquests tres. També, no vull deixar de dir-ho, Joan Miró em va mostrar les possibilitats de moure'm en l'imaginari, i Picasso em va ensenyar que la tossuderia pot convertir qualsevol cosa en una obra d'art.«

Extret de: Miquel-Lluís Muntané, «Josep-Ramon Bach, la poesia per a entendre el món», Serra d'Or, núm. 686 (Febrer 2017), p. 9-13.