Escriptora i periodista. Utilitzà el pseudònim Rosa de Sant Jordi per escriure contes, gènere que conreà des de molt joveneta. Publicà el recull Tres contes breus (1928), La dona dels ulls que parlaven (1930) i Home i dona (1936). El 1933 s’estrenà en el gènere novel·lístic amb el llibre Al marge. Novel·la, al qual va seguir Història d’una noia i vint braçalets (1934). Conreà també el teatre, amb obres curtes i d’estil humorístic, com ara Es rifa un home! (1935), Amunt i crits (1936) , Les dones sàvies (1936) i Maria la Roja (1938), totes quatre representades a Barcelona.

Com a periodista, va col·laborar a nombrosos diaris i setmanaris d’esquerres, durant l’interval 1924-1936: Joventut Catalana, La Dona Catalana, Flames Noves, La Nau, Imatges, La Publicitat, La Rambla, i L’Opinió. Tenia seccions fixes en algunes d’aquestes publicacions, la més coneguda de les quals va ser la titulada Film&Soda, a La Rambla. Feminista i compromesa en política, el 1932 va signar les “Bases per a la constitució d’un front únic femení esquerrista”, institució de la qual més tard va ser presidenta. Va participar a la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l'Estatut i va promoure l'agrupament de les catalanes a favor del vot femení. A més de militant d'Esquerra Republicana, col·laborà també en d’altres entitats com l’Associació de Periodistes de Barcelona, el Foment de Cultura Femenina i el Comitè d’Adhesió Republicana Femenina.

Ja a la postguerra, va guanyar el Premi Joan Santamaria amb L'inconvenient de dir-se Martínes (1957). Als anys 70 va tornar al panorama literari amb La pau és un interval (1970) i Quaranta anys perduts (1971).

Vegeu també: Rosa M. Arquimbau a la pàgina web Escriptores Republicanes