| Resum: |
Josep Lluís Roig comenta l'evolució de la narrativitat en la poesia catalana a partir de la segona meitat del segle XX. Si bé l'autor dóna alguns exemples anteriors, el comentari comença amb la renovació de la poesia a la dècada dels anys cinquanta, de la mà de la poesia social, que té com una característica formal la narrativitat. L'autor esmenta diverses propostes poètiques dels anys cinquanta i seixanta, i puntualitza que "s'arriba al realisme més com una evolució des del simbolisme que no pas com un trencament amb el moviment anterior". Dins del realisme, distingeix tres línies essencials: "el realisme de la quotidianitat, el de la metaforització de la història contada i el de l'alternança de discursos". Tot seguit, comenta l'ús de la narrativitat en la generació dels setanta: aquesta és vista com una tècnica antiquada però, malgrat tot, se segueix utilitzant. Pel que fa a la generació dels vuitanta, comenta que hi ha un bandeig de la narrativitat, si bé en la generació dels noranta l'ús d'aquesta tècnica es recupera, però "la narrativitat no és considerada, en cap cas, una característica definitòria, sinó com un simple recurs més a emprar", és a dir, que "no condiciona el contingut", trenca la dependència amb la poesia realista i serveix per a nous usos. S'esmenten breument alguns poetes de cada generació, i se citen fragments de poemes per il·lustrar l'estudi. Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés són citats com a models pel que fa a l'ús de la narrativitat. |
visitant ::
identificació
;
Ferrater, Gabriel 
