Foto: Ros Ribas (Ara.cat)

Després de 40 anys de professió, Rosa Maria Sardà és un rostre i un nom a tot l'estat espanyol. S'ha ficat a les cases de tot el país amb televisió d'entreteniment i amb telesèries, s'ha recorregut el territori fent gires de teatre, ha interpretat en català i en castellà indistintament –«per una vocació d'arribar a com més gent, millor»– i és un nom al cinema. Amb ella es podria repassar la professió a l'estat espanyol de les últimes dues dècades. Però no ho farem. «M'agrada més fer balanç cada dia».

«Selecciono més el teatre: em costa molt pujar a un escenari, em fa patir molt. Quan ho faig, miro que el motiu sigui molt poderós. Ara mateix, volia trigar una mica a pujar a escena però, quan una cosa m'agrada, penso: perquè ho faci malament un altre, ja ho destrosso jo».

Es podria pensar que parla de l'exposició pública, però no. Parla de la responsabilitat de fer creure un espectador «que val la pena que surti de casa seva i pagui uns diners amb la confiança que rebrà alguna cosa». Considera que el públic fa un acte de bona voluntat en asseure's en una butaca: «És una qüestió que em tortura cada dia i, al final de cada funció, «penso que bé que ha anat bé». El teatre és una peça d'artesania pura, és producte del contacte, que es produeixi o no la comunió. A vegades no només depèn d'un mateix, també hi intervé l'espectador. Els actors som arquitectes del fum: l'espectacle comença i acaba i no es repetirà mai més».

La tècnica interpretativa podria ajudar a col·locar l'intèrpret al seu lloc, sense perdre de vista la responsabilitat que entoma. Però Rosa Maria Sardà es declara una actriu força intuïtiva: «em costa treballar la tècnica; m'agrada la tasca de laboratori, el descobriment». I assegura que sempre està descobrint coses noves i que, al capdavall, «sempre falta l'últim que són ells, el públic.»

Adriana Clivillé, «Fer autocrítica és més sa que ser vegetarià o fer aeròbic» (Benzina, núm. 19, Setembre 2007, p. 68-69)