visitante ::
identificación
|
|||||||||||||||
Buscar | Ayuda | Departament de Filologia Catalana UAB | Sobre Traces | Català English Español |
Página principal > Lluís Racionero |
«M'agrada donar idees al lector en les meves novel·les. A part d'intentar que pugui passar una bona estona amb l'acció que hi explico, intento reflectir-hi algunes idees, amb les quals ell després pot estar d'acord o no. Però tampoc busco moralitzar: l'escriptor el que ha de fer és escriure bé i punt. Crec que si moralitzes, la novel·la se'n ressent.» Lourdes Domínguez, «Les idees del 68 continuen sent vàlides», Avui Cultura, Barcelona (2000, 21 de desembre), p. 4-5. Urbanista i economista. Assagista i novel·lista en català i castellà. Llicenciat en enginyeria industrial i en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona, on fou professor a la Facultat d'Econòmiques. Posteriorment estudià becat a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, on obtingué un doctorat en urbanisme i entrà en contacte amb el moviment estudiantil, el moviment hippy i la contracultura, que tingueren una gran influència en la seva obra. Treballà com a urbanista a Algèria i al Brasil, país on col·laborà en un projecte d'urbanització de l'Amazònia. En tornar a Catalunya, participà en els inicis de la revista contracultural Ajoblanco (1974-80) i col·laborà a la premsa (El País, Destino, La Vanguardia i, des del 1996, a Mundo Deportivo) amb articles sobre temes diversos, a cavall de l'actualitat, la filosofia i la sociologia, alguns dels quals publicà en forma de recull. Autor d'assaigs en la mateixa línia, a més de la contracultura de la dècada dels anys seixanta i setanta, el seu pensament mostra l'empremta de les filosofies orientals o el catarisme, entre moltes altres influències. Com a novel·lista, els escenaris de les seves obres acostumen a situar-se en èpoques més o menys remotes, com ara la Catalunya medieval, el Renaixement italià o la Grècia clàssica. La seva primera novel·la, i una de les de més ressò, fou Cercamón (1982, premi Prudenci Bertrana 1981). Posteriorment publicà La forja de l'exili (1985), Raimon o el seny fantàstic (1985), L'últim càtar (2000, premi Carlemany), La sonrisa de la Gioconda (2000, premi Fernando Lara 1999), El alquimista trovador (2003), Antoni Gaudí: el so de la pedra (2004), El cráneo de Akenatón (2010), La muerte de Venus (2011) i El mapa secreto (2013). També és autor de les narracions Els àngels quàntics (1986). Extret de: Gran Enciclopèdia Catalana |