Foto: Núvol

«Poso en primer terme la paraula per explicar musicalment els arguments. Jo diria que el meu teatre cada dia més vol assemblar-se a la música, o sigui, que tots els signes que hi ha a l'escenari estiguin harmonitzats. Potser de gran m'agradaria ser Strehler que és qui crec que ho va fer perfectament. Per això tinc molt a prop l'Andrés Corchero i sempre treballo amb músics. M'agradaria que tot fos harmoniós i harmoniós pot ser una cançó dels Rolling Stones o una sonata de Mozart. El meu pare em deia que la Barcelona dels anys cinquanta semblava una pel·lícula d'Ernst Lubitsch, perquè els homes cedien el pas a les dones i tothom caminava elegantment».

Entrevista d'Eduard Molner, "El somni esdevé malson". La Vanguardia. Culturas, núm. 649 (26 de novembre 2014), p. 24-25.

«El Joan era un poeta. Ho era amb les paraules i amb els gestos. Com a bon home de teatre, buscava a l'escenari allò que ell en deia harmonia. Com a bon director de teatre, intentava construir l'harmonia fent ballar al mateix temps l'espai, la llum, el gest, la paraula, sempre amb l'objectiu de fer arribar a l'espectador una emoció que, malgrat tot, ell considerava que emanava i s'amagava en el text. Les paraules, al capdavall, eren el seu món. Aprofundia com ningú el treball sobre el text teatral. Sabia, com ningú, trobar el sentit de les paraules i l'emoció que s'hi amaga a través de cisellar-ne virtuosament la forma: entonació, fraseig, ritme... Temps, finalment».

Ramon Simó, "L'Ollé". Ara (31 d'agost 2022), p. 25.