“Per a Hac Mor, l'escriptor, el poeta, ha de fer vers o prosa legitimats per valors independents de la seva experiència com a home, dels usos lingüístics convencionals i de les modes literàries; textos plenament autònoms: "La referència principal d'un poema és el poema mateix". D'aquesta manera, crea un àmbit propi basat no en unes noves regles textuals, sinó en la manca de regles –l'única constant hi és la transgressió dels recursos lingüístics quotidians. Subverteix així totes les formes d'ordre establert i evita que la percepció de la realitat es petrifiqui i esdevingui una realitat de segona mà distanciada de l'experiència autèntica –intrínsecament dinàmica, contradictòria, il·lògica i, per tant, mancada de regles. En conseqüència, Hac Mor defensa la literatura com a creació col·lectiva i constant: "l'imaginari col·lectiu" construït per uns referents literaris limitats "hauria de ser inventat permanentment per tothom, i no només per uns egos infatuats"; "la pluralitat i la quantitat [de les formes d'emetre poesia] no porten necessàriament a la qualitat, cosa que no les fa pas negatives". Per a Hac Mor, la creació artística mai no pot ser una qüestió d'ofici, per tot allò que aquest concepte implica de reglamentació, rutina, repetició artificiosa i delimitació dins la vida: "l'ofici asfixia l'art”.

Fragment de la ressenya de Jordi Marrugat publicada a Els Marges, núm. 87 (Hivern 2009), p. 124-125


Les avantguardes són sempre un referent?

"A mi se m'ha dit moltes vegades que sóc avantguardista, i m'empipa molt. Avui no existeix l'avantguardisme, és una cosa de fa cent anys. Ara bé, hi ha una saviesa en les avantguardes que l'art contemporani ha sabut agafar. Però en art avui és gairebé insultant dir-li avantguardista a algú. En canvi, la literatura, i sobretot la catalana, no ha sabut incorporar el llegat de les avantguardes. Jo he intentat, potser per la meva formació artística, incorporar dins de la tradició de la poesia catalana aquests elements avantguardistes que no hi són."

Fragment d'una entrevista de Francesc Bombí-Vilaseca publicat a Avui Cultura, 7 d'octubre de 2004, p. 1-3