La teva primera poesia és de caire preferentment religiós. En els teus mots previs a Carrer Major, 20 dius que «només la poesia és veritat». No hi podia haver, per la teva formació eclesiàstica, un subconscient d'obligat a adreçar-te a Déu i un altre subconscient apologètic, és a dir, posat al servei de la fe, l'única veritat?

No sé si sóc creient perquè sóc poeta o sóc poeta perquè sóc creient. Igualment diria com a sacerdot. Tota creença religiosa, sobretot, o per a mi, la cristiana, és poesia i font de poesia. El Verb que es fa carn i habita entre nosaltres. Tot veritable poeta és profeta, verb del Verb, llum de la llum. La formació eclesiàstica que he rebut no crec que, en aquest sentit, m'hagi deformat, al contrari. Ara, jo sempre he distingit molt bé, o almenys m'ho sembla, els dos camps: el literari o artístic i el diguem-ne sacerdotal o apostòlic. Quan escric, escric com a poeta, no com a capellà. No es pot confondre la poesia amb l'apostolat, com per desgràcia han fet la immensa majoria de capellans poetes d'aquest país. Poden haver fet més o menys apostolat; ara, han fet molt poca poesia de la bona. Un poema, si és bo de debò, ja farà bé per si sol, ja acostarà les persones a Déu, no cal afegir-hi prèdiques ni moralines. Els sermons a la trona. Per tant, d'apologètica directa, intencionada, res de res. Això no vol pas dir que quan escric m'hagi de negar a mi mateix, de cap de les maneres: jo no puc deixar de manifestar la meva fe de creient i la meva condició de sacerdot. D'on altrament es nodreix la poesia, si no és de les conviccions íntimes, profundes, de la persona humana enfrontada amb el misteri? M'hi reafirmo: Només la poesia és veritat. Però, què és o qui és la veritat? Gràcies, Pilat, per la pregunta.

Pere Ortís, Climent Forner, poesia i gust per la feina. Serra d'Or, núm. 433 (Gener 1996, p. 10-14)