«És tan extraordinari la diversitat de sorpreses que trobes contactant amb el món, que si ho escrius, acabes fent un llibre que és ficció, perquè té tanta ficció com el que tu inventes. Com a escriptor, no et limites a explicar que puges els graons d'una escala, sinó que tries unes paraules, tries un paisatge, tries un moment del que penses mentre camines: tot això és ficció. A la gent li va costar una mica entendre què eren els meus llibres de viatges. Es pensaven que volien ser guies. I no entenien que jo anava a uns llocs, observava, i escrivia i feia literatura.(…) Literatura és el com s'escriu, no és de què parles. Això és molt clar, almenys per a mi. Jo ara em llegeixo aquella història de l'home que em vaig trobar i, llegit, em sembla ficció.»

«I llavors em va dir la millor frase que m'han dit mai: «A vostè no li diuen escriptor?» Que és bo! Qui sóc jo? No ho sé. Què sóc jo? Podríem discutir-ho, però aquesta és una realitat com una casa: a mi em diuen escriptor. Em va obrir els ulls, em va fer pensar fins a quin punt depens poc de tu per dir qui ets i tenir una visió de tu que et satisfaci a la llarga. I això lliga amb el fet que jo no havia tingut la intencionalitat d'escriure. No va dir: «Vostè és escriptor», sinó «A vostè li diuen escriptor». I això em diu que hi ha una gent que em diu que jo he connectat amb una societat, però no per mèrit meu sinó perquè els altres han trobat en mi alguna cosa que els interessava. No perquè jo m'ho hagi proposat. Això és el bonic d'aquesta història, i em defineix molt bé.»

Extret de: Josep M. Muñoz, "Josep M. Espinàs. D'ofici, escriptor" (L'Avenç, núm. 340, novembre de 2008)