visitant ::
identificació
|
|||||||||||||||
Cerca | Ajuda | Departament de Filologia Catalana UAB | Sobre Traces | Català English Español |
Pàgina inicial > Josep M. Benet i Jornet |
Foto: Joan Puig (El Periódico) | «Jo volia escriure bé, volia escriure coses que tinguessin interès, que fossin complexes... Actualment el teatre ja no té aquella funció pertorbadora que va tenir durant en franquisme. Jo diria que faig un teatre realista, en el qual sovint ha quedat reflectida la petita classe mitjana burgesa barcelonina que he conegut, però hi ha també reflexions sobre l'amor-passió, sobre la felicitat absoluta inassolible, sobre el sentit de l'existència. Potser el punt comú a la majoria de les meves obres és la reflexió sobre l'individu i el món que l'envolta. Hi ha també la cosa escatològica de la mort i de l'herència, el llegat de pares a fills, l'oposició entre formes de pensament totalment diferents i que aquestes formes, en el fons, es necessiten entre si... Tot això són idees que he notat que s'han anat repetint en el temps, sense adonar-me'n.» Zeneida Sardà, «Josep M. Benet i Jornet. El teatre, una pulsió incontrolable», Serra d'Or, núm. 554, Febrer 2006, p. 13-17 Josep M. Benet i Jornet es dóna a conèixer amb Una vella, coneguda olor (premi Josep M. de Sagarra el 1963). D'una quarantena llarga d'obres teatrals, cal destacar: Cançons perdudes: Drudània: Fantasia per a un auxiliar administratiu (1970, premi Ciutat de Palma de Teatre 1967), Marc i Jofre o Els alquimistes de la fortuna (1970, premi Crítica Serra d'Or de teatre, 1971), Berenàveu a les fosques (1972, premi Ciutat de Sabadell 1971), La desaparició de Wendy (1974), Revolta de bruixes (1976), Quan la ràdio parlava de Franco (1980), El manuscrit d'Alí-Bey (1985, premi SGAE 1984 i Crítica Serra d'Or de teatre, 1986), Ai, Carai (1990), Desig (1991, premi Crítica Serra d'Or de teatre, 1990 i Nacional de Literatura Catalana de teatre, 1991), E.R (1994, premi Crítica Serra d'Or de teatre i Premio Nacional de Teatro), Fugaç (1994), Testament (1997), El gos del tinent (1999), Olors (2000), Això, a un fill, no se li fa (2002), L'habitació del nen (2002, premi Max de textos en català); Salamandra (2005), Soterrani (2008), Dues dones que ballen (2011) i Com dir-ho (2013). La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d'Honor (2010) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013). Font: AELC i Enciclopèdia Catalana |