—Es pot dir que hi ha una història del teatre català que comença amb la democràcia?
—Si repassem el mapa teatral del primer moment democràtic, ens adonarem que el 90% del teatre que es fa a Barcelona i a Catalunya ha sorgit d'allò que en dèiem teatre independent. Aquells —entre cometes— "grups revolucionaris i semiclandestins" que es movien per parròquies i per llocs marginals, són els que porten el teatre que es fa a la transició, a l'immediat postfranquisme. Dos fets que expliquen aquest fenomen. Franco es mor el 75, i el 76 es constitueix l'Assemblea d'Actors i Directors, resultat d'un procés assembleari que va fer aquella representació de la ruptura, com en dic, que va ser el Grec 76. Les estrelles podien treballar al bar o despatxar entrades, i l'endemà, actuar. I el segon fet és la inauguració, el desembre d'aquell any, del Teatre Lliure de Gràcia, demostració que l'escena independent és capaç d'oferir un teatre alternatiu de qualitat. Se'n pot discutir l'estètica, els principis fundacionals, però és inqüestionable que hi ha un cervell important, Fabià Puigserver, que fa una proposta de teatre de qualitat, comparable al millor teatre europeu del moment. Aquests dos fets marquen per a mi allò que es farà a partir d'aquells anys.
—El 76 es produeix una renaixença del teatre català, doncs?
—Es pot parlar de renaixença, de rejoveniment. Paral·lelament, s'ha renovat l'Institut del Teatre amb l'entrada de Bonnín i Roda, on es forma un nucli acadèmic i de debat, amb gent que havia estat totalment apartada dels centres de decisió, i forma noves generacions de professionals que, com que no havien viscut l'etapa heroica del franquisme, a poc a poc van diluint els aspectes reivindicatius i més directament polítics que podia tenir el moviment teatral català. El Lliure ja trenca amb el teatre reivindicatiu, cal recordar-ho. I finalment s'imposa la taquilla, que és això que passa ara. El compromís ideològic, l'ús del teatre com a arma de transformació social, etcètera, aquesta consciència, com en uns altres camps, trobo que s'ha esvaït: ara es tracta de fer obres ben fetes, però apartades d'aquestes preocupacions inicials.
Lluís Bonada, Joan-Anton Benach: « El teatre cada cop és més ben fet, a casa nostra». En: El Temps, núm. 1397 (22 març 2011), p. 71-73
visitant ::
identificació
