| Resum: |
Segimon Serrallonga defineix d'"insuficient" la "teoria de la claredat" que ha esdevingut un tòpic a l'hora d'avaluar la poesia de Miquel Martí i Pol. A través de l'anàlisi del 'Llibre de les solituds', on s'hi troba, segons Segimon Serrallonga, l'essencial de la resta de la producció poètica de Martí i Pol, s'endinsa en la valoració global d'aquesta. D'entrada, constata la vinculació del 'Llibre de les solituds' amb la tradició bíblica. Tot seguit, indagant en el pròleg de Salvador Espriu al llibre 'L'àmbit de tots els àmbits', i posant de costat la poètica d'aquest amb la de Martí i Pol, constata que en els dos llibres citats no hi ha "forats metafísics": "es tracta de ser realista, amb l'espai d'història concreta que ens pertoca, en un minúscul territori, sense estrafer la vida". Serrallonga considera que, més al fons de la claredat expressiva i de la foscor (o el garbuix de la "densitat anímica") que hi ha al dessota d'aquesta, es troba la "claror fonamental" de la poesia de Martí i Pol, que és el resultat de la conjunció de la "sinceritat artística" amb la "sinceritat moral". En paraules de Serrallonga, "la situació existencial en què sorgeix i la funció social que compleix el poema martinià s'han d'inscriure a dins d'una determinada llei de poesia: la poesia moral". |
visitant ::
identificació
;
Espriu, Salvador 
