Albert Manent i Segimon (1930-2014). Poeta, memorialista, crític i historiador de la cultura. Fill de Marià Manent, es formà a la Universitat de Barcelona i inicià la seva trajectòria pública com a poeta, amb els llibres Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951). Fou un dels joves més actius en la cultura de la resistència durant la dictadura franquista. Els seus interessos el dugueren ben aviat a dedicar-se als estudis històrics. En aquest sentit destaquen els seus estudis sobre l'exili català, com La literatura catalana a l'exili (1976), i el seu magne projecte de biografies dels grans poetes constructors de la literatura catalana moderna, constituït pels llibres Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme (1969), Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost (1979), J. V. Foix (1993), Marià Manent. Biografia íntima i literària (1995) i Tomàs Garcés, entre l'avantguarda i el Noucentisme (2001). Recentment va publicar els volums de memòries La represa. Memòria personal, crònica d'una generació (1946-1956) (2008) i Sota els estels de Ca l'Herbolari. Un infant a la Guerra Civil (2013).

En una entrevista apareguda a Presència el juny de 2011 considerava que la lluita a favor del país i de la cultura continuava sempre vigent: "La resistència no s'ha acabat mai ni s'acabarà mai. Sempre hi ha coses que s'han de fer. Sempre has d'estar amatent: hem d'omplir aquell buit, hem de vigilar aquell centenari, hem d'ajudar aquell grup de gent nova que surt a la comarca tal. Això és resistència. I sobretot formació, que la gent es formi. Hi ha una ignorància terrible. La independència, que està tan de moda… N'hi ha que per a ells és només un sentiment. Amb un sentiment no es va enlloc! Una cosa és un sentiment i una altra cosa és un projecte".